Y tothom s'aturá.
—¡Alset es vel! digué á sa tapada.
Sa tapada no's bategava.
—Alset es vel, dich! cridá'l Rey, malpensantse mes y mes, y traguent espires p'els uys.
—¡Estich massa empagahida! va dir ella ab una veu lo mes llastimosa.
—¡Ja'l t'alsaré jo! cridá'l Rey tot cremat.
Li pega tirada, es vel va caure en terra, y va aperêxer demunt sa mula, a la vista de tothom, na Juanota, lletja y malfenta, ab sa covota d'ase, ab aquell esplet de serres tan reblides, tan goxades, tan llargarudes, tan enrevanades, lo meteix de púes de porch cinglar.
El Rey, devant aquell pas tan farest, no'n va tayar mes: feu posar na Juanota y sa mare dins s'olla d'un castell, y torná arrera á cercar n'Estel d'or.
Es canet los mostrá ahont era.
La desfermaren, y tothom cridá:
—¡Aquesta es ella! ¡aquesta es ella!
La feren pujar demunt sa mula, el Rey se posa á n'es seu costat, partiren ab tota la Cort; arribaren á n'es palau real, la cosa ja estava á punt de pastora mía, y se casaren.
¿Y que havia de sutecir?
Que se feren unes noces de pinyol vermey, y unes festes de ronyó clos, y un ball vitench de tot; y el Rey y n'Estel d'or visqueren ab pau y alegría; y encara son vius si no son morts.
Manacor, Juny de 1895.
_________________________________________
