Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/105

—¡Criats y criades! digué, correu, que m'ha caygut un gra.
Es criats y criades corregueren, le hi trobaren y le hi varen dur, y llavò s'esclama:
—Tant m'agrada aquesta magrana, que, si tenia una fia, li posaría nom Magraneta.
Aquella paraula no va caure en terra. No sé si la degué sentir sa comare.
Lo cert es que la reyna des cap de nou mesos tengué una ninona, sa cosa mes fina y purificada; y li posaren nom Magraneta.
Y heu de creure y pensar que va crêxer; y se va fer tant y tant, qu'aviat cuantrapassá, però d'un bon tros, totes ses dones d'aquell temps, en vivor y agudesa, en galania y hermosura.
No vos dich res, es fiys de rey, quant s'en varen têmer, si la demanavan á son pare.
La reyna continuava cada día contemplantse dins es miray y fentli ses metexes preguntes.
—Miray, ¿som bella?
—Si, senyora reyna.
Però un día com li demana:
—¿N'hi ha altra de mes bella?
Es miray va respondre:
—Si, senyora reyna.
—¿Y qui es aquesta poca vergonya? digué la dona tota enfurida.
—La vostra fía Magraneta, va respondre's miray.
—¿Sí? digué ella. Ydó la faré matar.
Quant se va esser calmada, des cap d'un parey de díes, axi meteix va trobar qu'havia fet