Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/106

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

gros; però s'idea no mes de que hi hagués d'haver una altra dona, mes guapa qu'ella, maldement fos sa seua fía, la treya des solch, y li feya perdre sa tramuntana de vista, y cridar com una desesperada:
—¡Una dona mes guapa que jo! ¿Quin possible es suportarho?... ¡Que muyre! ¡que muyre!
Y quant notava que na Magraneta, com mes anava, mes hermosa era, y tothom parlava de na Magraneta, y no mes, parlavan de sa mare per dir que, devora sa fia, ja no era miradora, sa rabia l'alsava en pes; fins qu'un día agafa dos negrets, pages seus, y los diu, posantlos dins ses mans una capsa.
—Mirau, menauvosne ma fia Magraneta dins es cotxo; y, en esser ben enfora, mataula y duysme's seu cor dins aquesta capsa. Si no'u feys axí, es cap vos botirá de dalt ses espatles.
Aquells negrets quedaren de pedra, però no gosaren recapitolar perque la conexian.
Lo en demà la reyna fa enganxar es cotxo.
—Hala, digué á na Magraneta, anirás á passetjar ab sos negrets.
S'atlotona, qu'era sa mes bona y sa mes creent del mon, en que trobás fora de lloch aquell sortir á passetjar tota sola ab sos negrets, se posa dins cotxo ab ells, y partiren.
Y ses mules trota qui trota, y passavan plans y turons y plans y turons, y sempre de d'allà.
—¿Ahon anam? deya desiara na Magraneta, entre sorpresa y astorada.