Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/107

—A fer una volta, responían es negrets ab una cara ben trista.
Y es cotxo sempre corre que corre, y ses mules que no desmayavan gens.
—Però ¿no'm diriau ahon anam? tornava á demanar ella. ¡Tornem arrera per amor de Deu!
Es negrets no sabían que li havían de respondre, ni los bastava cor per fer lo que la reyna los havia manat.
Després de moltes vegades de demanarlos na Magraneta ahon anavan y que tornassen arrera, á la fi, trobantse dins un bosch que no hi havia qui l'acabás de atravessar, feren aturar es cotxo; devallaren, y romperen en plors.
—Magraneta, digueren, se fa precís havertho de dir: te duym á matar. Ta mare mos ho ha manat, y ha dit que, si no te matam y no li duym es teu cor, mos fará matar á noltros.
—¡No'm mateu per amor de Deu! ¡no'm mateu! deya na Magraneta plorant; y es negrets que ploravan mes qu'ella.
Ab axò passa una cabra ab una cabrida.
—No res, digueren es negrets, matarem aquesta cabrideta, li treurem es cor, el durem á ta mare, se creurá qu'es es teu, y tu per aquí ja t'enginyarás á viure.
Eu feren axí, y la reyna los va creure, y va fer un alê ben gros.
¡Quin baf d'infern degué sortir de sa seua boca!
Na Magraneta queda tota solina dins aquell grandiós boscatje.