Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/111

ab quatre grapades es llits; y'u dexa tot tan afeytat y espinzellat, com si á cada cosa hi hagués posades hores senceres.
Pegava ja ses derreres espipellades y's derrers glopets, quant cop en sech surt aquell amagat, y se planta devant ella, y román tot esglayat com la veu tan hermosa.
La pobreta queda de pedra.
Li agafa un tremolor per tot el cos; volia fogir, però ses cames li feren flaca, y se va haver d'asseure à un banch que hi havia allá devora.
Aquell homo va momprendre es gran trastorn, sa viva angunia que trapanava's cor d'aquella atlotona, y sa posa a dir:
—No tengueu por, no tengueu ansia, senyoreta meua. No hi som per fervos res de mal ni enfadarvos cap mica. Lo que'm sabría mes greu del mon seria fervos fellona. Tot es meu desitx es de complaurevos. Si no'u sabeu, vos trobau dins es castell de la colometa; y dins aquest castell may s'hi ha campada malament cap dona.
Li va dir tot lo que va sebre per donarli coratje; le hi va dir de sa manera millor qne pogué.
Quant la va veure un poch mes tranquila y mes animada, li contá quines eran ses ordes que tenía, que fins que venguessen es capitá y demes companys, no la poría dexar fogir; que se tancás dins sa cambra que volgués; y, si tenía son, que dormís ben descansada.
Na Magraneta se tanca. Arribà a tirarse demunt es llit; però no pogué cloure'ls uys.