na aquell de ferro que sa fada li havia posat.
Parexentli qu'era massa ordinari per estar ab ses altres, prova de treurel. L'estira una mica; y tot d'una na Magraneta exhalá un ¡ay! molt fondo.
Sa criada pren un retgiró de mort, y fuig corrents, sense tapar sa caxa, sense rodar clau.
—¡El Rey me mata! deya ella, y no sabía ahont posarse, no sabía que's feya.
Arriba'l Rey; troba sa cambra uberta y sa caxa destapada.
Se posá com un picat d'aranya.
Crida tota sa servitut, tota la cort.
—¿Qui es, digué, que m'ha uberta aquesta cambra у m'ha destapada sa caxa que hi tench? Qui es estat, que'u diga; si no vol que fasse un penjeroy d'ell.
Aquella criada s'ajoneyá devant tothom.
—¡Perdó, misericordia, Sr. Rey! digué plorant y ab un tremolor tant fort com si li hagués entrada una terciana meleyta. ¡Misericordia, senyor meu! ¡Som estada jo! ¡jo som estada!
El Rey feu sortir tota s'altra gent. Comtem lo qu'es estat, li digué.
Sa criada le hi conta tot fil per randa.
—Anemhi, s'esclama ell, y li farás lo meteix. Hi van; sa criada s'acosta á na Magraneta, li estira s'anell de ferro, le hi treu.
Na Magraneta exhala un parey d'¡ays!, comensa á bategarse, obri els uys, y los bada tan grossos com los tenía.
Com ella se veu allargada dins aquella caxa,
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/117
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
