Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/122

gahidora! Y llavò qu'es tan fina, que sa cosa mes mònica basta per ofendrela.
—Però ¿com he de sebre si es tan fina com vos deys? s'esclama el Rey, mes de mitx enfadat.
—¿Sabeu que farem? diu na Xeloch. Per una retxillera de sa porta traurá dos dits, y Vostra Real Magestat los hi podrá veure. Y axí, si acás no vos fa, no se porá dir que ningú l'haja vista.
El Rey hi va consentir. S'en van á sa porta de sa cambra; y na Biguelot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xupava, única part des seu cos que fos blanca y fina.
El Rey se mirá be aquells dos dits y s'esclama.
—O que'u son de blanchs! ¡que'u son de fins!
—¿Y si vésseu la resta! deya na Xeloch. ¡Si vésseu la resta! ¡Jo vos ho assegur! Ell aquests dos dits encara son lo mes negre y mes raspallós des seu cos.
El Rey s'ho va beure.
—Ella será sa venturosa, digué. Dins vuyt dies mos casam.
Se prepará tot p'es casament, y per unes noces ab tota l'orde.
Arribat es dia de ferse s'esclafit, se presenta à ca'l Rey na Xeloch menant na Biguelot ben tapada ab un vel ben gruxat que li pegava fins abaix.
S'era escampada la veu que sa novía era sa cosa mes fina, y tothom hi acudia per treurese es gat des sach.
—¡O que'u deu esser de fina! deyan com la veyen tant tapada.