Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/127

—Si qu'has pensat be. Te llevarán, com á mi, sa crosta ruada; y romandrá så pell ben atesada, blanca y vermeya.
—No res; m'en hi vaig al acte.
—Veshi. Digués que jo t'hi enviy.
Na Xeloch, lo, meteix que si hagués tengut foch dins ses sebates, dexa en porret sa germana dins es llit, y ja li ha estret cap á ca's fuster. Y no s'atura fins que hi va esser.
—Ave Maria Puríssima, digué tota rabenta. ¿No sabeu per que vench?
—Si no vos esplicau mes, germaneta...
—Ydò vench de part de la Reyna per que me planetjeu.
—¿Qu'heu dit?
—Que vench per que me planetjeu.
—¿A vos?
—A mí, á mí. ¡Com que fesseu es desintês!
—Germaneta, jo no us entench.
—No, y jo parl ben clar, gracies à Deu.
Com es fuster la va veure tan encarada, y la senti que deya y tornava a dir que venía de part de la Reyna, acabá per dirlí:
—No res, ¿voleu que vos planetjem?
—A posta som venguda.
—Ydò, allargauvos demunt aquest banch.
Ell na Xeloch s'hi allarga.
Es fuster agafa sa plana mes grossa que tenía, y se posa á passarlahi per demunt, y hala qui hala.
Y aquí li arregussava un tros de galta y allá s'en duya una oreya, y ara li desxobría qualque