Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/132

per amunt. Arriba á ses portes del cel, y toch toch.
—¿Qui es? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa jerra.
—No podia esser altre. Y ¿que demanau?
—Sa dona troba que feym poch paper; y demana que'm fassen á mí metje, á ella metjessa y els atlots metjons.
—Nou metjes en casa... ¡Será farest! No res, aniré á veure el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna ab sa resposta.
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, s'esclama en Juanet.
Quant fonch abaix, ja va esser metje, y sa dona dona metjessa y els atlots metjons.
S'escampá sa noticia per tot, y aviat aquella casa va esser com un jubileu. Tots es malalts los demanavan; y tots els escotiflats s'hi volian mostrar; y no hi havia qui hi parás.
Sa dona aviat n'estigué fins en els ulls de tant de malaveig, y digué ben resolta á n'en Juanet:
—Vesten á n'el cel, y que mos donen un altre ofici; que aquest, maldement tregue qualque cosa, es massa sobrat. Digués que't fassen á tu batle, á mi batlessa y els atlots batlons.
En Juanet no tengué altre remey qu'enfilarse; y per amunt s'ha dit. Arriba á ses portes del cel; y toch toch.
—¿Qui es? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa jerra.
—¿Que ja tornau à demanar?