Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/135

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

com es, que vestit de rey y tot, s'enfilå per sa favera; y per amunt s'ha dit. Arriba á ses portes del cel; ytoch, toch.
—¡Ja es en Juanet de sa jerra! s'esclama Sant Pere.
—Si que'u som.
—¡Si sabésseu dur es calsons tant be com enfilarvos per sa favera....!
—Ydò es sa dona que troba qu'en s'ofici de reys hi ha massa feyna per tants pochs doblers.
—¡Ay! ¿Que no se recorda de quant estáveu dins sa jerra?
—¡Foy! y ¿que vos tench de dir? Es que vol que'm fassen...
—¡Veam! ¡ara'u tench de veure que vol que vos fassen! va dir Sant Pere.
En Juanet, tot enfrescat, no sabía com envestir.
—¡Vaja! ¡amollauli! torná dir Sant Pere.
En Juanet va fer un esfors supremo, y arribá à dir:
—Ydò sa dona diu que, per sortirne d'una vegada, que'm fassen á mi Bon Jesus, á ella Puríssima, y els atlots Bon-Jesusons.
Quant el Bon Jesus va sentir aquell aubercoch, d'allá hon era digué tot d'una.
—Pere, y ¿qu'es aquest desenfrehiment? ¡Ell quant mes los donen, mes demanan! ¡Que s'en tornen dins sa jerra, mes que depressa, y ses rahons sigan acabades!
—¡Vaja! digué Sant Pere; ¿ho heu sentit? Va