Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/154

Se posa sa butza dins sa faldriguera, y ja es partit cap a la vila. Comensa á moure se vent. Troba dos picapedrers qu'enteulavan una casa nova, y es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, y com passava per bais d'ells, los enfloca:
—Deu vos do bon vent!
—¡Bon vent, y si'n feya un poch més, pegaríam abaix! s'esclaman ells; y ja han devallat, y n'hi donaren de galletes més que no'n volgué.
—Ydò ¿qu'havia de dir? demaná.
—Deu vos aferr.
L'homo seguí cap envant, y en troba dos que se barayavan.
—¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa.
—¡Ja estam aferrats demés, y en lloch de departirmos, t'en vens ab aquestes! digueren.
Y ja varen estar desferrats, s'abordan a ell, y xisclet ve xisclet va, fins que se varen haver espassada tota sa rabia que duyen.
—Ydò ¿qu'havia de dir? los demaná.
—Deu vos departesca.
L'homo seguí cap envant, y en troba dos que venían de casarse.
—¡Deu vos departesca! los diu tot remolest.
—¡Ara meteix venim de casarmos, y ja demanes que mos departem! digueren ells.
S'hi afuaren noviy y novia, y n'hi donaren de bescuyt tot lo que va esser bo.
—Ydo ¿qu'havía de dir? demaná tot atzufat.
—Que pogueu estar molts d'anys plegats:
L'homo seguí cap envant, y en troba dos