Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/155

qu'havian romasos sembrats dins un encallador, y un acabava de sortir y aydava à s'altre, però no'l poria treure en vía ninguna.
—¡Que pogueu estar molts d'anys plegats! diu en Pere, com los es devora.
—¿En lloch d'aydarme á treurel, diu es qui era fora, te'n vendrás ab aquestes?
Dexa s'encallat, y pega fúa á n'en Pere; y matalofada ve y matalofada va, ab un poch més l'esbalteix.
—Ydò ¿qu'havia de dir? demana s'atupat.
—Que axí com es sortit un, que surta s'altre.
L'homo seguí cap envant. Troba un tort, y ja li diu:
—¡Axí com es sortit un, que surta s'altre!
—¡Un que'n tench, encara'l me planys! s'esclamá aquell; y ja li ha enteferrada manciula y altre, y n'hi dexá un bon esplet demunt ses costelles.
—Ydò ¿qu'havia de dir? demaná en Pere.
—Deu el vos conserv.
L'homo seguí cap envant, y com entrava dins la vila, en troba un ab un bony com es dos punys sus mitx des front.
—¡Deu el vos conserv! li digué ben rabent.
Li va caure tan avall á n'es bonyarrut, que l'agafá p'es coll, y, si no le hi prenen, l'aufegava.
En Pere, com se va veure llibert, ja no volgué demanar pus: ¿Ydò qu'havia de dir? Se trobava aprop de l'iglesia, y anant de la banda de la banda, axí com pogué, s'hi aficá, per que no li arribassen més.