Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/17

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

—¿El dimoni éts! s'exclamá'n Juanet. ¿Y que't diuen a tu?
—En Fletxim.
—¿Que't voldrías llogar ab mi?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Y que vols guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydò, y manau feynes.
—Anem cap á Ciutat, digué'n Juanet, y seguiren envant.
Quant foren baix de costas, devant s'hostal des plá, en troban un abordat á una paret d'esquena d'a[1] en troba un qui se travava.
ben gruxada, que roegava ses pe dres que feyen gens de regruix.
— Alabat sia Deu! li digueren.
—Pera sempre, va respondre.
—Y ¿qué fas, si no's massa preguntar?
—M'esmol ses dents un poch.
—¿Y quin es s'ofici teu?
—Llavorar parets.
—¡Ay de bo!
—Ara mateix ho veureu, digué aquell homo; y se posa ab ses barres rach — a —rach, rach—á—rach á n'aquella paret, y al punt li va haver fet un

forat que hí podian passar tres homos.

  1. Una paret que, en lloch d'esser plana demunt, acaba ab dues cares que fan carena, lo mateix d'una esquena d'ase. Per axó se diu paret d'esquena d'a ò d'ase. En el primer cas, se perd la silaba derrera, lo mateix qu'en aquella allta espresió: perdre s'a (se) y ses magranes, equivalent á perdre sa xaveta.