Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/19

—¿Y que vols guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydo, y manau feynes.
Tot d'una qu'en Bevim no pará pus ab sa boca, conversant ab en Juanet, s'aygo des torrent va pendre sa fua cap á mar y al punt hi va esser.
Es missatje nou y els altres seguiren derrera l'amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un que bufava cap á n'es Molinar, mes encés qu'un pebre de cirereta, ab unes galtes mes inflades qu'unes xeremies, y ab uns pits tan estufats y un pantaix tan fort qu'eran lo mateix d'unes manxes d'un ferrer.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Pera sempre, va respondre.
—¿Y que fas, tant de bufar, si's pot sebre?
—Fas moldre aquella partida de molins de vent. ¿Que no los veys? N'hi ha mes de cincuanta, tots afilarats.
Tot d'una que aquell homo s'aturá de bufar, es molins, un després s'altre, s'aturaren de moldre.
Figurauvos quins uys devían badar, quant eu veren, en Juanet y els seus missatjes.
—Perque vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poch.
Y se torná inflár, y bufa qui bufa; y veren que tots els molins des Molinar tornaren á moldre tan depressa, que era lo mateix que si haguésseu perduda sa nadía.