Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/203

—¿N'hi ha cap de voltros que sapia ahont caues Castell d'irás y no tornarás?
Cap n'hi hagué que'u sabés.
En Bernadet hagué de tornar pendre'ls atapins, y de d'allá.
Camina caminarás, des cap d'altres set dies, á entradeta de fosca, veu un llumenaret blau.
—¡Un llumenaret blau! digué tot content. Hi arribarem, si á Deu plau.
Hi arriba, y va esser una ermita demunt uns penyals devora mar.
S'acosta á ses portes, y toch toch.
—¿Qui es? diu una veu.
—Amichs, diu en Bernadet. Obriu per amor de Deu.
S'obrí sa porta, y sortí un ermitanet, ab una barba que li pegava p'es jonoys.
—¡Benvingut sies, ó jovenet! digué. Y ¿quín senyal per aquí?
—Cerch es Castell d'irás y no tornarás. ¿No'm diriau ahont cau?
—¡Es Castell d'irás y no tornarás! diu s'ermitá. ¡May havía sentit anomenar tal castell! Y no es que no sia vey jo y que no fasse molt de temps que som á n'aquesta ermita. Conta que ja hi ha mil anys. La primaria passava gent axi meteix; però ara en feya sicents que no havia passat ningú.
—¡Sant Cristo gloriós! ¿que me deys?
—Lo que sents. No res, tu deus venir cansat.
—Si que deys ver.
—Ydò román, farem sa vetla plegats. Jo som