Lo endemá á trenca d'auba s'ermita crida en Bernadet, passaren un enfilay ben llarch de parenostros, y berenaren. S'ermitá surt defora, pega ciulo y altre ciulo; y ciulava tant fort, que tot allò resplandia.
Comensen á comparéxer aucells y mes aucells, grossos, petits, mitjansers y de totes cuantes classes vos pogueu imaginar. Al punt hi foren tots, y paraven mes de trecentes corterades; y tot lo que sa vista poría destriar, tot eran caps, capots, caparrots, Capeis, caparrins, caparrineus, caparrinoys y caparrinoyets, y tots ben vius y uys espolsats.
S'ermitá, ab tota cuanta veu pogué treure, va dir:
—¿N'hi ha cap de voltros que sapia ahont cau ¡¡es Castell d'irás y no tornarás?
Tots deyen que no'u sabían, fins qu'una áliga, sa mes grossa y mes veya, que ja tenia's cap y es coll tot pelat, obri boca y diu:
—Jo'u sé.
En Bernadet tot d'una s'hi acosta.
—¿Com ho he de fer per anarhi?
—Jo t'hi duré, si me vols creure.
—Estich à ton manar.
—¿Veus aquell bou? diu s'aliga, mostrantnhi un que pasturava per allá devora. Veshi, escorxel, fesne quatre corters, los dus, los me poses demunt y tu també, y partirem.
En Bernadet s'en va á n'es bou, el mata, l'escorxa, en fa quatre corters, los se carrega, tor
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/206
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
