Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/21

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

Arriba a la fi á ca'l Rey, y demana per parlar ab sa seua fia.
Ella surt, y se troba devant s'estampa d'en Juanet y en Corrím, en Forcím, en Fletxim, n'Escoltím, en Llavorím, en Bevím y en Bufim que l'enrevoltavan.
—¿Tots vuyt vos voleu provar ab mí? los demaná.
—No senyora, va dir en Juanet, no mes som jo: aquests son es meus missatjes.
Quant ella'l se va haver mirat bé, y el va veure tan revescós y jeperut, encara que's creya que'l safalcaria com á n'els altres, li va fer mals averanys, y los dexa en banda.
En Juanet se presenta á n'el Rey, y li conta es desayre que li havia fet sa seua fia, y el Rey diu:
—Paraula de Rey no pot mentir. Ses dictes s'han fetes, ses dictes s'han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.
Reuneix tota la cort y fa venir sa seua fia.
—Hala, va dir, á veure qui guanya.
—Que comens ell, va dir la Princesa.
—Axò si que no'u feré, diu en Juanet, rodetjat des set missatjes. ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Magestat! ¡Per cap vent del mon! No'm toca.
—Aqueix homo té rahó, va dir tothom, y el Rey trobá lo mateix.
La Princesa no tengué mes remey que comensar, y greu ferm que li sabia.
—Al hort del meu pare, digué, hi ha una col tan grossa que dins el Gost á punt de mitx dia fa