Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/213

Ell, petit, que no'l sentissen, demana.
—Fadeta ¿que'n puch menjar?
Y va sentir sa veu de na Fadeta, fina y fonda, que deya:
—Menjén.
En Bernadet se posá be de panxa.
El manaren dins una cambra, ahont hi havia un llit ab set matelassos.
—Vataqui's teu llit, li digueren.
Ell, petit, que no'l sentissen, demana:
—Fadeta ¿que hi puch jeure?
Y sentí sa veu, fina y fonda, de na Fadeta que deya:
—Jeuhí.
En Bernat se colgá, y al punt dormí com un peix dins l'aygo.
Lo en dema matí a les set el cridan:
—Axiquet, qu'es hora de berenar y d'anar á sa feyna.
S'axeca, barena, y el Rey el s'en mena á un camp de cincuanta corterades, mes llis qu'es call de sa ma, sense un macolí, quant y mes una pedra.
—¿Veus aqueix camp? diu el rey. Ydò á's vespre el m'has d'haver voltat de paret, sembrat de vinya, vermat, trepitjats es reyms y fet vi per beure jo y tots los meus amichs que he de tenir á sopar. Si's vespre no'u tens llest, de tu en farán quatre corters.
El Rey s'en va. En Bernadet queda de pedra. Com pogué tornar alé, rompé en plors.
Li compareix na Fadeta.