Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/216

queta y sortía s'estel des porquers, es vi ja havia bollit y s'era estittat.
Na Fadeta obri un parey de xetes, y sorti brunent un such escumós, negre, llampant, y d'un bevent lo mes esquisit.
Els homonets y donetes begueren fins qu'es seu cos en volgué; y ab un realet de plata que na Fadeta los posá á tots dins sa ma, fogiren fent bots y esquerevits, y desaparegueren com s'anima de Robert.
Na Fadeta també s'en aná, comanant à n'en Bernadet que no digués á ningú que s'haguessen vists ni que li hagués aydat.
—¡No hajes por! ¡no'u diré no! s'esclama ell.
Al punt el Rey se presenta. Veu sa paret feta, sa vinya plantada y vermada, y tot aquell botam, nou flamant y ple de vi. Quedá tot astorat, sensa paraula.
—Ja es na Fadeta que t'ha ayadat! digué á la fi.
En Bernadet negá, y era ver: no li havia aydat; le hi havia fet tot.
Lo en demá de matí tornan cridar en Bernadet á les set.
—Axiquet, que es hora de berenar y d'anar á sa feyna.
S'axeca, barena, y el Rey el s'en mena dins un bosch ben espés d'auzines, uyastres, llampúdols, mates, arjelagues y romeguers.
—¿Veus aquest bosch? li diu. Ydò es vespre l'has d'haver tret, llaurat y sembrat de xexa, entrecavat, xercolat, segat, batut, molt es gra, y