tirada ve y tirada va, ta-trach, ses soques rompudes; y en tocar mata, ja la veuen ab so rabassó per amunt. Y altres s'abordan a ses branques, en fan trossos y munts, y les fexen; mentres una partida ab parpals y picasses ja pegan á ses roques y sobams; y esclafits, y còdols y llenques al ayre. Ja n'hi ha qu'afican ses banyes dins sa terra; empenyen, y llaura qui llaura, y bons terrossos, qu'una partida posan demunt es fexos de llenya, compartits en filera per tot; y al punt ja estan fets es formiguers. Los pegan foch; y fum y mes fum. Ja son cremats, ja los escampan; ja fan goret, ja giran, ja sembran. Una partida prenen el vol, y menan nigulats que se posan á ploure. Sa llavor neix; tot ja verdetja, y creix una cosa may vista. Mentres es dimonis boyets ab ses ungles entrecavan y xercolan, sa xexa pren un blau lo mes hermós, posa canya, treu espiga, tomba es coll de lo be que grana; y es dimonions ab ses dents ben esmolades, clavada y altra á n'es brins, com los veuen ben granats. Ja han feta una era, ja garbetjen, ja estenen, ja batan, ja venten, ja traspelan, ja han arerat. Un estol acaba un molí de vent, y mol es gra; un altra acaba un forn, y li pegan foch. Una partida, brassos arromangats, esperan sa farina. Los ho duen, pastan, ja es tou, ja enfornan..... ¿Que m'en direu? Quant comensava á fer fosqueta, que sortia s'estel des porquers, hi havia una fornada de pa lo mes avengut, estufat, colradet, que feya manjera, ab una oloreta que dexava anar lo mes bona.
