—¡Qu'he de tenir! respon ell. Que ton pare m'ha dit que cerch una tumbaga que va perdre, fa cent anys,, dins aquesta mar; y que, si es vespre no la hi he trobada, de mi en farán quatre corters.
—¿D'axò estás embarassat? diu ella. Esperet un poch.
S'en va, y al punt torna ab un ribell y una guinaveta, y diu.
—Si'm promets de fer lo que't diré, es vespre podrás entregar sa tumbaga á mon pare.
—Si que t'ho promet.
—Ydò mira: m'acoras aquesta guinaveta, me fas tota trossos, me capolas ben capolada, fins que's tros mes gros sia com una llantía; eu poses tot dins es ribell, eu tiras à la mar; y ¡alerta que no t'en cayga gens demunt ses penyes ni dins cap encletxa! Jo m'escamparé per dins s'aygo fins arribar á n'es fons, y ho rastretjaré tot fins qu'haja trobada sa tumbaga.
Quant en Bernadet sent axò, sentí ses ales des cor que s'acopavan. Llavo se revest de coratje y diu:
—Antes que tocar, ni permetre que't tocan, un fil de sa teua roba, quant y mes aficarte aquesta guinaveta y capolarte, primer m'escorterarán y me capolarán á mi.
—¡Però si en trobar sa tumbaga, diu ella, tot d'una quedaré confegida, y sortiré mes guapa y mes garrida que may!
Y na Fadeta prega qui prega en Bernadet que li acorás sa guinaveta y la capolás, y en Bernadet que deya que no li bastava cor per ferho. A la
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/220
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
