fi, devant tantes pregaries com ella li feya, y confiat de que sutceiria tot axí com li havía dit, agafa sa guinaveta, la hi acora, la capola ben capolada, fins que's tros mes gros va esser com una llantía; y tira sa gran ribellada dins mar, tot lo endins que pogué, per que no n'hi caygués gens demunt ses penyes ni dins cap encletxa. Justamente n'hi va caure un trosset; y be va fer, però no'l va poder afinar.
Quant sa ribellada pega dins mar, s'alsa una bollidissa sa cosa mes feresta. ¡O quines ones se mogueren tan grosses y tan furioses! Com que s'haguessen d'engolir tota la terra.
Des cap d'un quart la mar cop en sech se posa com una bassa d'oli.... Na Fadeta treu es cap, y alsa un bras mostrant sa tumbaga á n'en Bernadet. Com era una gran nadadora, al punt es á penyes; y surt sense una costureta, mes guapa y garrida que may. Repara que's dit petit de sa man dreta estava una mica escapollat.
Se'n va à n'en Bernadet y li diu, presentantli sa tumbaga.
—¿Ho veus com la t'he treta y me som tornada confegir lo meteix qu'abans? ¿Es gens conexedor que m'hajan capolada?
—No, deya'n Bernadet, mirantla se, tot esglayat, sense sebre que li passava, com la se veya devant, tan ben confegida, tota endiumenjada ab un vestit de seda y d'or, tot brufat de perles y diamants.
—Be es anat, diu ella, encara qu'aquest dit petit estiga escapollat.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/221
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
