Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/222

Y el mostrá á n'en Bernadet.
—¿Y axò qu'es?
— Qu'ha d'esser! Aquella micoya que t'ha cayguda dins una encletxa, com me tiravas á la mar.
—Y que mos pot esser mal axò?
—No, si tu me vols creure.
—Massa que te creuré. Digués coses.
—Ydò ara te'n vas á mon pare y li entregas sa tumbaga. No li dius que jo l'haja treta, y ell te dirá: —¡O valent jove, no hi ha homo per tu! ¡te vuy per gendre! ¡t'has de casar ab una fia meua! Digués quina vols.—Alerta tu á dir que'm vols á mi. Si'u deyes, axi conexería que som jo que t'he aydat, y mos faría matar á tots dos.
—No tengas ansia, diu en Bernadet. Massa que't creuré.
S'en va á n'el Rey.
—Senyor Rey, diu, vataquí sa tumbaga.
—¡O valent jove! s'esclama'l Rey.¡Vol dir la'm dus! Ja m'hi fas content. Veig que no hi ha homo per tu; te vuy per gendre. Tres fies tench; ara les te mostraré, y prendrás sa que vuyes.
S'en va, y al punt torna ab ses tres fies, totes tres tan guapes, qu'era imposible mirarles y no embadalirshi. Fins que les s'havian mirades una bona estona y de prim conte, no se veya sa ventatja que s'en duya na Fadeta demunt na Margalida y na Rosa.
En Bernadet se cuydava á treure'ls uys de mirar, però ab sa boca ben closa.
—¿Que no'n sortirem? digué el Rey des cap d'