Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/224

El Rey, tot cremat de veure que en Bernadet l'havia treta llarga, y ben convensut de qu'era na Fadeta qui li havía aydat, va dir.
—No res, les me pagarán totes plegades. Anit, com estarán ben adormits, m'en hi vaig de puntes de puntes, y los acor s'espasa á tots dos, y en sortirem d'una vagada.
Sobre tot, des cap d'una bona estona d'estar colgats en Bernadet y na Fadeta, el Rey, per veure si ja dormian, se posa á cridar de dins sa seua cambra:
—¡Fadeta!
—Que mana, mon pare! respon ella tot d'una.
—Encara no dormiu?
—No encara.
—Vaja ydò, que ja es hora, deya'l Rey.
Des cap d'una altra estona, torna cridar:
—Fadeta!
—¿Que mana, mon pare! respon ella totâ rabenta.
Y sempre que la cridava, li responía.
—Ja no se dormirán may! deya'l Rey, tot impacient.
Ell la tenían ben lluny á sa son.
Na Fadeta, com va sentir son pare que la cridava tant, se malpensá.
—Bernadet, digué, aquest cridar de mon pare no m'agrada gota. Es segur que mos ne vol fer qualcuna. ¡Sabs que'l conech de be! Me sab greu haverho de dir, perque es mon pare; pero se fa precís. Be que tu massa ho has esperimentat. Es s'homo mes dolent que s'haja vist. Figuret que'l