Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/228

Escolta qui escolta, no sent ningú que res ponga.
—¡Ara es s'hora! diu ell.
Pega bot des llit, pren s'espasa, se'n va á sa cambra de na Fadeta. Empeny sa porta a poch á poch. S'atura; escolta una estoneta. No's sent una mosca. Entra de puntes de puntes, topa á n'es llit, paupa es dos embalums d'els odres, y alsa's tapament per que s'estocada fos mes segura.
—¡Beute aquesta tu, y tu aquesta altre! diu, y, zas zas, acora s'espasa á tots dos tay de mánech.
Y ja'u crech que d'els odres, ab sa premuda que se'n dugueren, sortiren brunents dos raigs de vi que pegaren per sa cara del Rey y el dexaren xop.
N'hi entra per dins sa boca, y sentí una dolsor fora mida.
—¡Que dimoni es aquesta sanch tan dolsa! s'esclama tot esglayat.
Se'n va correns á dur un llum.... Y en lloch d'en Bernadet y na Fadeta, me troba es dos odres foradats y tot es llit y es trispol qu'anava vi.
L'homo queda de pedra. Llavò se posá á cridar com un desesperat.
—¡Aquests polissons! ¡Ja son fuyts! ¡No la m'han feta que no la m'haja pensada! ¡Aquesta Fadeta del dimoni! ¡Mal no fos estada naxent!
Com estigué escanyat de cridar y de flastomar, diu á la Reyna.
—Veam tu que sabs set vegades mes que jo, quin camí me donas? ¿per hont tench de pren