Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/23

—No hi ha apellació, sa calderassa per forsa ha d'esser mes grossa que sa colassa.
Y el Rey que digué:
—Paraula de Rey no pot mentir, fieta meua: t'ha guanyat, y t'hauràs de casar ab ell.
La pobreta va rompre en plors, y cuydava á fer uy de pensar no mes que havia de caure ab aquella faristea, corbo y geperut.
Se va haver de jeure des sentiment, y no li treyen altra paraula de sa boca sino que estava fet d'ella.
Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tot els emperons que pogués, á n'es casament.
En Juanet y es set missatjes li donaren un aferratay; perque no hi havia qui los anás entorn. Maltractaven tots es qui los feyen un poch es perque, y es carrers y ses plasses los eren estrets per passar.
El Rey dona orde que los prengan.
Pero ningú s'hi atrevía, tanta por los manavan.
A la fi, un vespre, quant tots dormían, los agafan y los tancan dins s'olla d'un castell.
Des cap d'una estona que hi eran, los envest un brant d'aygo com es cos d'un homo.
Al punt s'aygo los arriba per sa cinta; y com mes anave, mes aygo venía.
—Bevim, diu en Juanet, fes lo que sabs fer.
En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, y se va beure tota s'aygo que hi havia, y ab sa matexa seguida posa se boca baix des brant, y no'n dexava caure una gota en terra.