Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/230

torná un auzinar ben gran, ab unes auzines que feyen por de grosses qu'eran. N'hi havia que paravan mitx cortó.
El Rey, que ja se creya tenirlos dins ses mans, se tem que li han descomparegut. Mira y mira per tot ben arreu, y no afina res mes qu'aquell auzinar y aquella sitja de carbó y aquell carboneret.
—¡Aquesta sí que m'es bona! diu ell. ¿Y per hont m'han pres?
Com prou va haver mirat, s'acosta á n'es carboneret.
—Carboneret, diu, ¿no hauríau vist passar un jovenet y una joveneta demunt un cavall?
—Veniu d'aquí á un parey de dies, y vos ne poreu dur tot es que voldreu. No fa mitja hora que se'n han duyta sa derrera sarria que'm quedava.
—¡Vos dich si heu vist passar un jovenet y una joveneta demunt un cavall! diu el Rey tot impacient.
—¡No vos dich que l'he acabat, no fa mitja hora! diu es carboner. ¿O voleu que descarabut sa sitja per vos? ¿Y que vos figurau que n'hi trobaríau de carbó de dins? ¿Com sou tan carabassench?
Sobre tot, be va demanar el Rey y torná demanar; però á n'es carboneret no'l va poder treure de sa sitja, y des carbó, y de que se'n acabavan de dur sa darrera sarria.
Apurat de tot, el dexa, y se'n torna á n'es Castell.
—¿Que no los menes? diu la Reyna.
—¡Qu'he de menar! Ja los tenía, y assetsuaxí