Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/234

afúen; se sent un crit aufegat y un croxit d'ossos aborronador.....
El Rey y es cavall ja eran trossos, y trossos quedaren dins una bassa de sanch, negra y que alsava fumet.
Ja havía trobada sabata de son peu el Rey des Castell d'irás y no tornarás. Ja era hora de qu'anás á fer companyia á n'en Barrufet dins sa foganya del infern.
Hi va caure tan emplomat, que no s'aturá fins á lo mes endins de tot. No vos dich res si's dimonis en feren una de ses festes mes grosses qu'hajan fetes may.
Ja estavan salvats en Bernadet y na Fadeta. Caminaren uns quants dies mes, y destriaren blavenchs, demunt un puig, es castell y la ciutat des Conte, son pare.
Com ja no n'eran mitja hora lluny, troban un pou, y s'aturan á beure.
—Mira, Fadeta, diu ell; per cap vent del mon te vuy arribar demunt ses anques des cavall. Estaría lleig per un senyor com som jo y per una senyora com éts tu. Sobre tot, mon pare y ma mare ho prendrían molt tort. Esperem aquí, jo arribaré tot sol, y vendrem ab so cotxo y tota la nostra gent per ferte sa rebuda que't mereys.
—¡Bernadet, no'm dexes! deya na Fadeta. ¡No'm dexes! Que, si me dexes, com som Fadeta, que no pensarás pus ab mi.
— Ja hi vas errada! deya ell.
—¡Te dich que no pensarás pus ab mi!
—Axò no es possible, Fadeta.