Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/237

ría de bades tot quant faria per que la creguessen y l'admetessen tal quina era.
—A veure de quin cap feym estelles! digué, veentse dins aquell marruell.
Pensa qui pensa que faría, que no faria, á la fi devalla á la ciutat; y com tenía unes mans beneides per cualsevol feyna de dona y no hi havia res que l'embarassás, se posa á fer de cosidora y brodadora.
Cosía y brodava tant'be, y guanyava de tan bon tros á ses altres, qu'al punt va esser sa qui tenía mes anomenada; y li donavan tota sa feyna ses cases millors y fins y tot ca's Conte, qu'era sa principal.
En Bernadet continuava tan embadalit com en es moment meteix en que se cusseta s'era enfilada per ell. Si no li demanavan de noves, no deya res may; no movía conversa á ningú, ni se mirava cap atlota, y feya tant de cas de ses moltes que li treyen y li presentavan, com des moix.
Y el passetjavan per viles y ciutats, y el menavan á festes y bauxes, y feyen per ell balls y saraus á rompre; però tot era rentar es cap á s'ase, perdre's temps y es llexiu.
Son pare y sa mare arribaren á dir.
—Axò no pot passar pus. Li deuen haver donats encanteris á n'aquest atlot nostro. Lo millor es casarlo. Si axi no li espassa aquest abitlament, si axò no'l desxondeix, al manco no se porá dir que no'u hájem provat tot.
—T'hem de casar, li digueren.