Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/24

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

Axi passaren tot un día, sense que hi anás ningú á veure que feyen, ni á darlos res.
—¿Y que mos hem de podrir aqui dins? digué á la fi en Juanet. Llavorim, fé lo que sabs fer.
En Llevorim s'aborda á sa paret ab ses barres; y clavada ve, clavada va; y vengan mitjants p'en terra y pols per llarch.
¿Que m'en direu? Ab una estoneta va haver fet un forat ben gros, y tots pogueren sortir peu pla.
Y en Juanet devant devant, y es set missatjes derrera derrera, cap á ca'l Rey falta gent.
—Senyor Rey, digué'n Juanet, tot d'una que'l va veure. Pactes son pactes; he guanyat á sa seua fia, m'he de casar ab ella. Es meua y la vuy, cadascú que tenga lo qu'es seu.
—Homo, digué'l Rey, tot apurat, no sies guixa. Ja s'arretglará tot. Demà en parlarem de prop.
El Rey, sa seua fia y es de la cort se posaren pensa qui pensa á veure com se desfarian d'aquells trunfos.
¡Vaja quina una que s'en pensaren! La Princesa era molt corredora; es dies que hi havia corregudes, solía sortir en es cos, y guanyava á n'els homos y tot. Casi totes ses joyes s'en duya ella.
—En Juanet, varen dir, corbo y geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo millor es dirlí, que aquí hi ha costum de que dos, per casarse, s'han de provar á córrer abans; y que, si s'homo no guanya á sa dona, no's pot fer es casament.
Lo en demá matí el Rey crida'n Juanet, y li diu: