Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/241

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

gú mes que jo pot esser sa teua esposa de bon de veres? ¿Axò no sabs? Axò no't recorda? ¿ Axò no veus?
Aquí es tort va mudar de vert en blau, y pega crit.
—Si que me recorda, tortoreta meua! ¡Si que's ver tot quant has dit! ¡Si que'u ets sa meua esposa!
Y ja ha axamplades ses ales, y ja es partit tot xaravel-lo cap á sa tórtora.
En aquell moment meteix, en Bernadet sortí tot ab u d'aquell embadaliment que li havia fet perdre es Kirieleyson y el tenía fet un beneyt; y com si li hagués cayguda una bena de devant els uys, ho va veure tot; li torná á sa memoria tot lo que li havia passat; va conèxer na Fadeta.
Y no pogué estar pus. S'axeca, dexa'n porret sa novía, que seya en es seu costat; y se'n va correns á donar un abrás á na Fadeta, tot clamant:
—¡Tu éts sa meua amor! ¡Tu éts sa meua esposa! Mestres tu sias viva, ningú ho pot esser mes que tu!
Tothom quedá ab sos cabeys drets devant aquell pas. Ningu se'n podía avenir.
En Bernadet y na Fadeta contaren fil per randa tot lo que los havía sutceit. No hi hagué ningú que no los cregués; sa novia y es parents se'n anaren tot atxul-lats, veent que feyen nosa; es Conte y sa Contessa abrassaren na Fadeta, y la regonegueren com á vertadera muller d'en Bernadet; y continua es sarau comensat. Tothom