—Mira; aquí hi ha una costum, que, en haverse de casar dos, s'han de provar á córrer, y si ell no guanya, no's pot fer es casament. Vos provareu ydò tu y sa meua fia.
—En voler, diu en Juanet.
—Ydò no res, digué'l Rey. Partireu de ses Enramades, es cos será es camí de Manacor fins á sa font de Xorrigo. Tu t'en durás una carabasseta, y l'has de tornar plena de s'aygo de sa font. Ella tornará ab un brot d'eura. Si tu arribas primer, vos casau. Si no, t'en haurás d'estrenye's cap.
S'en va tota la cort à ses Enramades. En Juanet hi compareix ab sos set missatjes. Se nombrá un batle de cos, es batle senya una retxa en terra, y hi fa posar es peu de devant á sa fia del Rey y á n'en Juanet.
—¿Estau? va dir.
—Estam, digueren tots dos.
—A la una, á les dues, a les tres, ¡sus! va dir es batle.
Y ells dos de d'allá, tant com ne podían treure.
Al punt los varen haver perduts de vista.
Vos assegur que tant un com s'altre s'en anavan tan atacats com podían; eu feyen de tot, un per casarse, s'altre per no haverse de casar.
Y heu de creure y pensar qu'en Juanet comensá á prendre ventatje y mes ventatje. Ell quant sa fia del Rey arribá á sa font de Xorrigo y abastá á s'eura, en Juanet ja tenía sa carabasseta plena y ja tornava cap a Ciutat.
Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/25
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
