Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/26

La dona, quant se va veure perduda, se posá á cridar:
—¡Juanet, Juanet, Juanet!
—Que tant de juanetjar! digué ell, girantse derrera.
—Escolta, digué ella. Tampoch no es cosa de qu'hájem de caure morts. Si tu me guanyas, mos casarem, y es mal será mort. Al cap y á la fi, tu éts un homo de be y desxondit, y me pareix qu'en mes males mans podría caure.
En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.
—Acostet, homo, li digué ella. Are que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t'esplugaré.
S'aubercoch hi consentí, per darlí gust.
Li posá's cap demunt sa falda, y ella espluga qui espluga, y al punt el tengué mes adormit qu'un tronch.
Á poch á poch li posa's cap en terra, li pren sa carabasseta, y la hi buyda dins sa font.
Es set missatjes estavan allá á ses Enramades ben uys espolsats, per que no li fessen cap engallada.
N'Escoltim s'havia posat ab una oreya en terra, escolta qui escolta.
Cap petjada havía perduda á sa fia del Rey ni à n'en Juanet. Havia conegut quant arribavan á Xorrigo, quant en Juanet omplía sa carabasseta, y fins y tot es glech-glech que feu s'aygo, quant se fia del Rey la hi buydá.
—Atlots, digué á n'els altres. Aqui hi ha cosa. No es possible que l'amo nostro buyt sa cara