Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/28

El Rey los mena á n'es tresor, y los mostrá un caramull de dobles de vint que feya por.
—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; y cridá un criat per que mesurás.
En Forcím para's sach; es criat sa posa á tirarhi senayes y senayes de dobles de vint.
Ell es caramull ja havia minvat la mitat, y es sach encara no era ple, y en Forcím que sempre deya:
—Venguen mes senayes.
—¿Però que no veus, deya el Rey, que no t'en ho podrás dur? Ses cames te farán figa.
—Dexau estar s'ansia per mi, deya en Forcim.
A la fí es sach arribá á esser ple. En Forcím el fermá ben fort, l'abraona, y el se carrega.
En Juanet y els altres missatjes, que ja estavan convenguts, tot ab u, pegan grapada á sa fia del Rey, l'asseuen demunt es sach, y la hi subjectan, y ja li han estret derrera en Forcím.
El Rey y tots els de la cort quedaren de pedra devant tal atreviment. Va durar una bona estona que no's donavan conta de lo que los passava.
Quant el Rey torná en sí, se pegava ab so cap per ses parets, ses criades de sa seua fia s'arrebassavan es cabeys, y feyen uns plors y uns crits que entravan dins es cervell. Alsaren ca'l Rey, sortiren per plasses y carrers, y posaren tota la Ciutat en revolt.
El Rey crida totes ses tropes, feu armar tothom, y sorti á veure si agafaría aquells desenfreits que li havían presa sa fia.
Los destriaren devora s'hostal des plá.