Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
S’ HERMOSURA DEL MON[1]
Axò era un rey cristiá y un senyor moro, amichs corals ferm.
Un día s’en anaren á cassar.
Quant tornavan, á’s vespre, veuen una doneta veya que filava, ab un llum penjat á n’es pas.
—¿Que li tir? digué el Rey.
—No li tireu, digué’s moro.
El Rey era d’un geni, que, en pensarla, l’havía de fer, y no pogué estar pus; apuntá á sa veya, li despara una fletxa, li toma mitx pam de nas, y es llum va caure, y tots es copinyats li soyá.
Aquella veya era fada, y mes malaida que foch, y tot d’una digué:
—Per fat y fat, que la mía mare m’ha comanat y un punt mes, que lo qu’ara diré, que sía
- ↑ La'm contá una criada de ca-nostra, serverina, n'Antonina Cordera.
