Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/38

veritat: que’s qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conhort fins qu’haja trobada s’Hermosura del mon.
El Rey tot d’una se posá trist, y funest, y engronyat. Res hi havía que li das pler.
—Si no anam á cercar s’Hermosura del mon, está fet de mi, digué lo en demá á n’es senyor moro.
—Ara mateix, s’esclama aquest, y partiren tot d’una
Camina caminarás, sa nit los agafá devora un pinar,
Veren un pi molt gros, y resolgueren ajocarshí devall.
Por no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vetlaría y s’altre dormiría.
Es moro vetlá primer, y sentí, quant el Rey ja dormía com un tió, un’áliga que demunt es pi feya unes riayes sa cosa mes fresca, y els aligatons que deyen.
—Ma mare, ¿que teniu?
—No’u heu mester sebre,
—Digaumosho.
—Quí parlará ó motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem.
—Idò reya perque aquí baix hi ha un rey cristiá, y un senyor moro, amich seu, que cercan s’Hermosura del mon.
—¿Que la trobarán?
—Jo no’u sé.
—¿Y qui’u sab?