Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/39

—Una germana meua qu’está dins un altre pinar.
Es senyor moro les se posá be dins es cap á n‘aquestes paraules. A mitja nit crida’l Rey, fa sa seua dormida, y lo en demá de matí partiren altra volta de d’allá.
Camina caminarás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un prinar. Veren aprop un pí molt gros.
—¿Que mos hi ajocam? digué es senyor moro.
—Ajoquemmoshi, digué’l Rey.
Y axi’u varen fer.
Es moro s’oferí á vetlar fins á mitja nit, y el Rey s’en alegrá molt perque estava cansat y mort, y tenía una son que’l roegava. S'ajegué, y al punt dormí mes arreu qu’un seuló.
Dins una estona es senyor moro sentí unes riayes sa cosa mes fresca demunt aquell pí.
Era una áliga que les feya, y els aligatons que no s’turaven de dirli:
—Ma mare, ¿que teniu tan de riure?
—No’u heu mester sebre.
—Digaumosho.
—Qui parlará ó motará un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem y ni motarem.
—Idò reya tant perque aquí baix hi ha un rey cristiá y un senyor moro amich seu, que cercan s’Hermosura del mon. Per trobarla, han de passar aquestes muntanyes; y menan un cavall per hom; y per passarles, no hi valen cavalls, sino unes bones cames.