Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/40

—Y en haverles passades que la trobarán?
—Jo no’u sé.
—Y ¿qui’u sab?
—Una germana meua qu’está dins un altre pinar.
També les se posá be dins es cap á n’aquestes paraules es senyor moro. A les dotse cridá’l Rey, y va fer sa seua dormida fins á sortida de sol.
Se desxondí, y digué:
A n’es meu entendre, s’Hermosura ha d’esser derrera aquestes muntanyes.
—Però ¡y hauríam de dexar es cavalls!
—Los fermaren á un pi.
Los hi fermaren, y tot d’una partiren costa amunt. Aquesta es teua, aquesta meua, enfilant se per penyals y timbes, aferrats per mates y carritxeres, arribaren á sa cucuya, y devallaren s’altre tombant.
Ja va esser fosch com foren abaix, y tot era pinar.
Es moro afina un pi gros. y díu á n’el Rey.
—¿Que hi feym sa nit devall?
—Si fa.
—Vetlaré jo primer, ¿no es ver?
—Ja’u has dit, s’esclamá’l Rey, y tutup s’ajeu, y al punt va fer uns roncos que’l sentían d’un quart lluny.
Es moro no‘n tenía tanta de son.
Esperava cosa d’aquell pi.
Dins una estona comensá á sentir riayes y mes riayes, fresques de tot.