Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/41

Era un áliga que les feya, y els aligatons que no s’aturavan de dirlí.
—Però, ma mare, ¿que teniu tant de riure?
—No es conte vostro.
—Digaumosho.
—Qui parlará ó motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem.
—Idò reya tant perque aquí baix hi ha un rey cristiá y un senyor moro, amich seu, que cercan s’Hermosura del mon, que es dins aquell castell de s'entrellum.
—Y qui es s’Hermosura del mon.
—¡Ah fiys meus! Es una fadrineta de setze anys, sa cosa mes hermosa, garrida y agraciada que s’haja vista may. Es senyor de aquest castell es son pare y n’está tan gelós, que, per que no la hi prengan, la té tancada dins sa torre mes alta y mes forta. A n’aquesta torre hi entren per un portalet que se tanca ab una porta de ferro ab set forrayats; y no té mes qu’un parey de finestres amunt de tot y llavò sa terrada voltada d’un empit ben alt.
—¿No hi pot guaytar per demunt aquest empit s’Hermosura del mon?
—Qu’ha de poder guaytar, en no esser el cel!
—Idò ¿com l'han de trobar aquest rey cristiá y aquest senyor moro?
—Per trobarla no hi ha mes qu’un camí: fer un canti d'or; que el rey s'hi pos dedins, y es senyor moro, que’l passetx per devora es castell,