Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/44

Es canti estava tapat, ningu’s sospitá de res. L’entraren dins sa cambra ahont era s’Hermosura del mon, y le hi dexaren.
Y ella se posá á mirarlose de prim conte.
¡O que le hi trobava de garrit y preciós!
No sabia que li passava. Y el se mirava, y el se tornava mirar, y se cuydava á treure’ls uys.
Li afiná sa tapadora, que clovia de lo millor, y destapa.
Mira de dins, y hi troba....... el Rey cristiá.
Poreu fer contes quin retgiró s’en degué dur.
La pobreta quedá sensa polsos, y se va haver de seure.
El Rey pega bot, y ja va esser fora des canti.
—No tengues ansia de res, li digué ell. No tengues por. Jo no’t vuy fer res que’t desagrat. Te dich que no tengues por de res.
La dona veentlo tant admetent, tan compost y tan remirat, se va tranquilisar, y aviat es retgiró li va haver espassat.
El Rey com la veya tan jove, tan etxerevida, tan gallarda, tota resplandent de gracia y d’hermosura, ¡sabeu que hi estava d’embabayat, contemplantla de cap a peus! Ell no pipelletjava ni alenava casi casi.
Tot dos llavò s'esplicaren, y resulta que, si content estava’l Rey de haverla trobada dins sa torre, mes contenta estava ella d’haverlo trobat dins es canti.
Pensaren á veure com s'ho ferian per fogir, y digueren:
—Lo millor será nuar llensols ab llensols fins