Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/45

que mos basten per arribar a baix de sa torre, y anit, quant tothom des castell dormirá, mos amollarem.
Arribá es vespre, se va fer mitja nit. Tothom ja dormia dins es castell.
El Rey y s’Hermosura del mon ja tenian es llensols nuats, miraren si arribavan en terra; n’hi varen haver d’afegir un parey mes; fermaren un cap á una des puntes mes gruxades que feya sa torre á lo mes amunt de tot; y peravall s'ha dit. A’s temps de dir tres parenostros ja foren á baix.
El senyor moro los hi esperava, y tots tres ho donaren á ses cames.
Lo en damá de matí, es sol alt, varen esser á s'altra banda d'aquelles muntanyes, trobaren es cavalls fermats, s’hi posaren demunt, y de d’allá cap à ca’l Rey.
El Rey ja tenía alegría; ja havia trobada s’Hermosura del mon.
Arribaren, se varen casar, se feren unes noces de pinyol vermey, y unes festes may vistes.
Des cap d’un any y un dia la Reyna tengué un nin.
A’s primer diumenge que vengué, es senyor moro, que encara no s’era mogut de la Cort de ses noces ensá, digué á n’el Rey y á tots es demés:
—Anau á missa, y jo ja guardaré s’infant y sa mare.
S’en hi anaren. S’infant estava dins es bres, y