Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/46

es senyor moro li notá que’s cap s’inflava, y que ja era partit á crivellarse.
Recordantse de ses peraules de s’áliga, so destira de s’espasa, y li taya es cap, que redolá p’en terra.
La Reyna el va veure de dins es llit, y podeu fer contes quin crit degué pegar, quin esglay degué prendre y quin plors degué fer.
Al punt el Rey torna de missa, y troba s’infant sense cap y coll, y la Reyna que no la podían retornar.
Es senyor moro confessa qu’era ell que havia tayat aquell cap, y el Rey digué:
—Qui mata, ha de morir.
Y condemná á mort es senyor moro.
El pujan á la forca, y d’allá dalt demana una gracia, sa gracia de poder contar es com y es perque havia tayat es cap de s’infant.
El Rey la hi concedí, y comensá aquest cap de fil:
—A cercar s’Hermosura del mon mos n’anárem el Rey y jo. Romanguérem es primer vespre devall un pi, y mentres el Rey dormía, y jo vetlava, vaig sentir riure una áliga dalt es pi y que contava á n’es seus aligatons lo que noltros dos anávam á cercar.
Quant va haver dit això, es peus y ses camés li tornaren de pedra mabre.
El Rey s’en va têmer, y diu.
—No contes pus.
Però ell no pogué aturarse, y continuá:
—Es segon vespre romanguérem devall un al