Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/48

No mes li quedava viva sa llengo, y de pedra torná també mateix tot d’una que va ver acabada sa darrera paraula.
Havia parlat y motat sobre lo que ses tres áligues havian dit demunt es pi á n’es seus aligatons, y per axò era tornat un tros de pedra mabre.
El Rey, la Reyna y tot es poble romperen en plors devant aquell cas tan aborronador, y no hi havia qui los pogués aconhortar.
Tot ab u se sent una veu que crida.
—¡Ah ydò! ¡Ja hi tornarán á tomar mitx pam de nas á una dona de be! ¡Mes s’en merexen!
Era una jaya ruada y mostatxuda y ab sa pinya escapsada; era aquella veya fada que’l Rey li havia feta s’endemesa de despararli á n’es nas.
La gent l’enrevoltá, sa posaren á preguntarla, li varen treure una partida de paraules que li hauria valgut mes no dir, van á contarho tot á n’el Rey, el Rey la fa comparexer, y li diu.
—Tu qu’has pres aqueix greix de veuremos plorar tots, fes qu’aquest malanat no sia pus un tros de pedra mabre. Si no’u fas, te fermarán á ses coues de cuatre cavalls y cadascú prendrá p’es seu vent, rossegant es tros que s’en duga de sa teua còrpora.
Quant sa jaya sentí allò, va perdre ses riayes de tot.
Se posa cabila qui cabila, y des cap d’una estona diu.
—Que fassen un caramull de llenya fins á ta