Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/49

par es tros de pedra mabre y que li pegan foch. Al punt som aquí.
—¡Uey! digué el Rey. Tu no’t mouràs d’aquí que’s meu amich no sia tornat de carn y os. Diguês que vols y t’ho durán.
—Ydò, digué sa jaya, que vajan á ca-meua, qu’obrien sa caxa; hi ha una redoma, y que la duguen.
Mentres hi anavan, es caramull de llenya ja era alt ferm, y li pegaren foch.
Al punt va fer una flamada com un campanar.
Dugueren sa redoma á sa jaya.
De dins hi havia es tros de nas que’l Rey li havia tomat, y se conservava fresch, com si fos tomat de l’hora.
Sa jaya damaná.
—¿Estan ablamats ja es tions?
Eu miraren y hi varen estar.
Y que fa ella? Tira sa redoma dins aquella foquetería, y va fer un tro que tirá tothom d'esquena, y va rompre tots es vidres de la ciutat.
De sa gran calivera no mes quedá un munt de cendra; y es senyor moro, sa y bo, com si res fos estat, en sortí, y s’en aná á donar un abras á n’el Rey.
No’s pot dir s’alegria que tengué tothom, y se va armar un sarau de los cent mil diantres per celebrar aquella feta.
Y el Rey y s’Hermosura del mon volgueren doná á n’es senyor moro un premi ben gros per tant y tant com havia fet per ells y per tots es