Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/52

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

¡Xarrim baix! s'esclama'l Rey, sense que li ocorregués que poría esser alló; y va dir.
—¿Ahont es ton pare?
A treure gent de ca-seua.
—¿Y ta mare?
A plorar es pler de l'any passat.
—¿Y es teu germá?
—A cassar. Dexa sa cassa qu'ha agafada, y du sa que no ha poguda agafar.
El Rey quedá tot confús ab aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havia enflocades.
—Dirás á ton pare que venga es vespre à veurem, li digué, y s'en aná.
Es vespre es carboner se presenta á ca'l Rey.
—Bona nit tenga, senyor Rey. ¿Está bonet? ¿Que vol de mi?
—Bo estich, gracies á Deu, diu el Rey. He passat avuy per sa teua barraca, y tens una fia mes viva qu'una centella. Li he fetes un parey de preguntes, y m'ha respost d'una manera que m'ha dexat confús. M'ha dit que cuynava demunt devall son.
—Tenía rahó, diu es carboner. Eran ciurons, que, quant s'olla bull, pujan y devallan, y un cop son demunt y un cop devall.
—¡El diantre es aquesta atlota! diu el Rey. Y m'ha dit també que dins una sarria hi havia xarrim baix.
—Es ver: hi havia s'altre fia despuyada, perque totes dues no mes tenen un vestit; el duen un dia per hom; y sa qui no'l du, está dins se sarria; y en venir ningu estern, xerra baix, perque no se temin d'ella.