Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/53

—¡El diantre es aquesta atlota! diu el Rey. Y m'ha dit llavò que tu eres á treure gent de ca-seua.
—Es ver, era á treure rabassons.
—¡Si qu'endevinava ydò! Y llevò m'ha dit que sa mare era á plorar es pler de l'any passat.
—Y massa que hi era. Entany casárem una fia, y despuysahir se morí la pobreta, al cel sia ella y tots los morts; y sa dona hi era, ja'u veu, per donar cap. Y ella y noltros plorávam y ploram es pler que l'any passat tenguéren des casament.
Y es carboneret va rompre en plors.
—No plores, digué'l Rey. Deu ho ha fet, y ell sab que fa, y no pot errar. Una altra cosa m'ha dita aquella polisseta, y es sa que m'ha dexat mes confús. M'ha dit qu'es seu germà era á cassar; y desava sa cassa que havia agafada, y duya sa que no havia poguda agafar... ¡A veure qui'u entén á n'axò!
—Jo le hi diré: era á esplugarse: dexava morts es poys que agafava, y duya demunt el cos tots es qu'no havia poguts agafar.
—¡El diantre es aquesta atlota! digué el Rey tot admirat. Mira, si no la puch confondre, m'he de casar ab ella.
Y ¿que fa ell? Agafa tres ous, los trenca dins un plat, los rebat una bona estona, y diu á n'es carboneret.
—Jas; du aquests ous à sa teua fia. Que los pos, y tendrem aviram en casarmos.
—¡Pobre fieta meua! ¿com n'ha de sortir d'