Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/55

veure com l'apuraria; y á la fi, pren un paner, y diu.
—Jas, du'l á sa teua fia, y que l'umple de riayes.
—¡Pobre fia meua! ¡aquesta vagada no'n surt! deya es carboneret, tornantsen á sa barraca. Y ab so cap dins es paner se posava á fer ¡ja ja ja! riu qui riu ab unes riayes lo mes forsadas; y ¡que havia d'omplir es paner! ¡Tant com es moix!
Tot d'una qu'arriba y na Catalineta el sent, li diu:
—¿D'axò estau embarassat? Anau á agafar tres dotsenes d'aucellons. Los posau dins aquest paner, tapau demunt ab un padás, vos n'anau á ca'l Rey, esperau que estiga en taula; li entregau es paner de part meua, y que'l destap.
Es carboneret eu va fer axí. Justament el Rey tenía una bona partida de convidats. Fa destapar es paner, surt aquell esbart d'aucellons, y uns se tiran per dalt ses gerretes de s'aygo y es garrafs de vi, altres voletetjant, feren plats y tassons; altres pegan per demunt es cap y ses espatles des convidats; altres los fregan ab ses ales front, galtes y oreyes, y hi hagué qualque nas afavorit que s'en va dur mes d'un quern de fitorades; y vengan esquitxos, y raigs, y roys, taques, y crits, y renou; y tothom no pogué estar que no esclafís de riure, y cuydaren á fer uy de riayes.
El Rey, apurat de tot, veent que sempre quedava devall, á forsa de sucar els ays, s'en va