treure una que se creya que havia de capturar sa carbonereta.
—No res, va dir á son pare. Digali que venga, ni vestida ni sensa vestir, ni p'es cami ni fora camí, ni cualcant ni á peu.
—¡Pobre fia meua! ¡Aquesta vegada no'n surts! Deya's carboneret, tot enfadat, tornantsen á sa barraca.
Quant hi va esser, y na Catalinėta el sentí, li diu.
—¿D'axò estąu embarassat? Anau à ses Planes,[1] menau un boch muntanyench, ben seuvatje.
Son pare hi va, compra es boch, y le hi mena. Ella se desmuda, s'embolica un filachs, se posa demunt s'animal; y ja és partida cap à ca'l Rey. Es boch, ja'u crech, feya bots y escaravits, y tot eran fues y 'xecalines. Assetsuaxí servava camí, assetsuaxí no'n servava; la tomava; ella s'hi tornava posar demunt; y la tornava tomar, y ella s'hi tornava posar.
De manera que n'hi anava vestida ni sensa vestir, ni p'es camí ni fora camí, ni cualcant ni á peu.
El Rey, com la va veure, digué:
—Paraula de Rey no pot mentir. No t'he poguda confondre; mos hem de casar.
—Ell que'u véssem, va dir ella.
—Aviat ho veurem, si Deu ho vol. Però va ab uns pactes.
—¿Quins pactes son aquests?
- ↑ Possessió de Sant Llorens des cardessar.
