Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/57

—Que no pots donar conseys á ningú. Si'n do nas cap, t'en haurás de tornar á sa barraca de ton pare.
—¿Y no m'en he de poder dur res?
—Vaja, per que no't pugues quixar, t'en podrás dur una joya.
—¿Una no mes? ¿grossa ó petita?
—No res; sa que tu voldrás, y no'n parlem pus.
Ella hi pensá una estoneta, y s'esclama:
—Feta está sa barrina.
Se casaren; el Rey tirá sa casa per sa finestre; hi hagué un ast y olla de lo mes alt de punt, y es sarau que's va fer no'u poden dir persones nades.
Des cap de una mesada, aná á romandre á ca'l Rey un mahonês ab una ego.
—¿Ahont pos aquesta bistieta? digué.
—Dins s'estable, li varen respondre.
Hi guayta, y hi veu un cavall.
—¿Que l'he de posar devora es cavall?
—Posaula hi, li varen dir.
Y la hi posá.
Lo en demá matí s'ego va haver feta una pollina.
El Rey la volía, perque deya que, essent nada dins s'estable ahont no hi havia altre bistia seua mes qu'es cavall, per forsa l'havia d'haver feta es cavall.
—Però si hi havia s'ego des mahonês! li deyan.
—No m'empatx de raons, deya ell. No m'heu de dir voltros ahont es el Carme y el Sant Espe