Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/6

en sortían á betzef, á bolichs; y unes sortían llampants y altres térboles; unes sensa cap mestech ni mica d'esqueix, y altres tot amacarronades, com un tap de pica; unes senceres y altres á trossos, y de qualcuna no més sortía una mica d'escapoló. Y axí havía de succeir; perque un les contava d'una manera y l'altre de l'altra; aquest era ben trempat per contarles y aquell no valía un dobler de mach; un se'n recordava de lo millor y l'altre resultava que per temps n'havía sabudes una mala fi, però de tant de no contarles, li eran fuytes de la memoria, y casi ja no'n conservava especie. Axò me va fer veure que allò no era cosa d'anar de pressa, que ho havía de prendre ab tota calma, sense frissor de cap classe, á pas de bou, y ben armat de santa paciencia; que hi havía que aprofitar totes les caygudes, admetreu tot á benefici d'inventari, no refuar res per poch aferray que tengués; y esperar un any y un altre any, á fi de reunir molt de pertret, acaramullar molt de concert, per llavò poder fer una triadella; y, á forsa de ventar y traspalar, treure tota la palla y la polsagada; y, á forsa d'arer y de garbell, treure bé els tronchs, llavoretes, macolins y grianses; y dexar demunt l'era un bon caramull de gra net y porgat, que fes goig de veure, ahont poguessen els bons mallorquins omplir el sach per dur á moldre y fer pa d'aquell negre, tan saborós, tan mangívol, tan assaciador.
Aquesta feynada, que, presa tota á la una, basta per fer perdre el kirieleyson á qualsevol, y, presa ab espay, sense enfadars'hi, es la més pintoresca y entretenguda que hi haja, me va venir de lo millor